LA PRIMERA GINESTA (O L'ÚLTIMA)

 

           

                5 – 4 – 24

 

LA PRIMERA GINESTA  (O L’ÚLTIMA)

 

    Quan  vaig a l’hospital, que és sovint, un moment o altre el dedico a observar el talús. És un ampli espai de terra elevat i extens que va dels darreres de l‘hospital fins a la carretera. S’hi fan tota mena de plantes silvestres. Amb la dilatada sequera que patim a Tarragona, tot el talús és de color més aviat marró. Hi ha una gran ginesta ara seca...  ¿Seca?

De la meitat de l’arbust  i fins cosa d’un metre cap amunt en surt un sol brot ben verd. I del brot, ramificades, vuit o deu flors busquen el sol. ¿Com deuen haver sobreviscut en la soca mare?

Les saludo amb admiració per la persistència de la vida, però no duia màquina per poder-les retratar.

Alguns artistes plàstics que han pintat les nostres terres del sud constaten que aquí els arbres es veuen marronosos, com gairebé tot el paisatge; o platejats si són oliveres. Però mai amb el verd fresc dels prats i territoris més al nord. Hi ha el que hi ha i així vivim.

Aquest hospital Joan XXIII acabarà aviat unes obres importants per poder atendre la gran demanda dels d’aquí i dels que arriben, que són molts. Molts per al mateix personal. Que vol dir forçosament escatimar atencions. Per això no s’entén que despatxin tants professionals d’un gran hospital de Barcelona. ¿És que a la «capital» no hi ha immigració?

Com que som generosos i ens preocupem pels d’aquí i pels de més enllà, trobem l’horror dels que es delecten a bombardejar hospitals com qui elimina plagues de rates.

¿És que en alguns llocs del món, després de les grans massacres, com en el talús eixut,  sols en quedaran deu o dotze flors de ginesta?  ¿ O encara seran massa?

*****

Dibuix: Olga

ENYORANÇA I CANTS

 

ENYORANÇA I CANTS

24-3-24

   *

Soc una dona sola. Ningú m‘acompanya. Enyoro aquells temps de Setmana Santa que em sentia protegida per pares i avis. Més endavant vaig saber el significat de la cruel postguerra, però no pas de nena ni en la primera adolescència.

    La iaia Lola portava un preciós devocionari enquadernat en pell suau i jo l’acompanyava a visitar els altars guarnits de flors i de ciris en profusió. Silenci. Pregària. L’avi anava a la processó i portava un gran ciri, l’atxa, que en deien, i aquella olor de cera omplia els carrers per on passaven els misteris, enormes figures amb cares adolorides que ens interpel·laven, ens demanaven compassió.

    Eren temps de necessitat i misèria per a molts. Quan em vaig fer gran anava comprenent el sentit de la postguerra, cada vegada amb més cruesa. Morts, desapareguts, ferits, represaliats... Fins al 74 encara, amb Puig-Antich.

    No em puc estar d’esmentar aquí la felicitació que el papa Pius XII va enviar a Franco per l’èxit de la «cruzada». El terme «cruzada» el va determinar el cardenal Gomà. Sense la seva influència al capdavant dels cardenals, potser la nostra guerra del 36 no hauria tingut lloc.

    Ho explica l’autor del llibre «La Iglesia contra la República española» (Editor: Grupo amigos del P. Llorens, Vieux, 1968), que hauria de ser conegut per tots nosaltres. El pare Josep Maria Llorens, de Tarragona, exiliat a França, ens ho mostra en aquest volum documentadíssim, que no té pèrdua, que tots hauríem d’haver llegit, i que es ven per Internet.

    Quan el P. Llorens explica la felicitació de Pius XII a Franco, exclama: «El felicita per un milió de morts!!!»

***

    Soc la dona que escriu a la placeta de Vilarroma, abans d’anar a beneir una palma tan menudeta, que una veïna em dona un brot de llorer perquè no es vegi tan petita. Enyorava la postguerra, la protecció de casa i el clima de recolliment. Records de nena feliç. Ara cal que m’enfronti sola a un cert clima social indiferent amb retirada a hostil. I em miro l’arquebisbe vestit de vermell com baixa en processó amb les palmes i la Schola Cantorum de la catedral.

    Cantarem, sí. «Cantarem la vida, / cantarem la nostra vida / de poble que no vol morir». (Raimon)

    Olga

Imatge: Internet

Palmeta: meva

EL BARÒMETRE, EL MAR I LES FULLES SEQUES

 

EL BARÒMETRE, EL MAR I LES FULLES SEQUES

1-3-23

Amb voracitat segons els uns i amb lentitud segons els altres, el nou any 24 se’ns ha empassat dos mesos.

En aquest temps de la meva vida, arrencar fulls de calendari és tan habitual com treure les escombraries. Comparació poc digna? Juntament amb el diari, també cada dia llenço les notícies de guerra i la ineptitud flagrant dels nostres polítics. Ja no dic la mala entranya dels «altres» polítics. I la bestialitat dels de més enllà. Al començament, al mig i al final, tots xuclen la sang dels pobres.

Amb els anys que tinc, no confio veure cap final feliç. Els grans oracles mundials només ens porten amenaces de mort.

Els meus oracles més propers són tres i fan prediccions per al dia, màxim per tres dies. Un és el baròmetre: fa molt temps que ha oblidat la pluja i l’agulla només es decanta cap al vent. L’altre és el mar, quan mostra el moment que el mestral intens empeny l’aigua de través. I un tercer i modestíssim és el record de la sardana de Morera i Guimerà: «Les fulles seques». És així: «Les fulles seques fan sardana, d’aquí i d’allà, saltironant...». La diferència entre els dies dels autors i els meus dies, és que ara, en comptes de fulles seques, la sardana la formen plàstics i tovallonets de paper dels bars.

*****

Olga Xirinacs

HOSPITAL

27 - 1 - 24

Estimats amics del Bloc,

                              d'imprevist es va fer una pausa forçada a la meva vida. Ni temps vaig tenir de respondre tots els missatges de Nadal.

    El 27 de desembre ingressava a urgències de l'Hospital Joan XXIII. Hi he passat  un mes. Vaig perdre la noció dels primers dies i amb prou feines sé com he viscut els altres.

    La grip A es va conjurar amb un fet greu: l'efecte advers d'un canvi de medicament pel càncer, la lenalidomida, em va produir una trombosi a la cama dreta, amb gran dolor i perill. Tot plegat em va deixar feta un nyap. Segons em van descriure el TAC, la meva cama dreta és un camp de mines.

    Lenta recuperació. Hi ha hagut tots els tractaments necessaris a l'abast. He tingut una atenció perfecta.

    Però no explicaré com he exhaurit tots els meus recursos mentals per omplir les llargues, llarguíssimes hores del temps en soledat i incertitud que tan lentament passaven.

    A casa vaig deixar els meus petits pessebres i el trio de vells caganers encara es deu preguntar on soc. Guardo la llauneta de l'hospital amb els raïms del dia 31. Que lluny van quedar per a mi les sirenes dels vaixells del port, a les 12...

    Soc en un any nou i no el veig... Les parets desconegudes, els sèrums, les ombres, l'insomni. Del meu cervell van sortir totes les músiques possibles, tots els contes infantils i els artúrics, més els inventats, on jo em feia també de la colla per tal de passar uns minuts més de les nits inacabables.

    Ara em vaig curant i tinc por. Por de tot el que he vist al meu voltant. Tinc l'edat més que suficient per saber què m'espera. Ho torno a dir: tinc por.

    No obstant, treballo en dos nous llibres petits. Agraeixo la vida que em retorna a poc a poc, entre els plàtans amb color de rovell i el paisatge de la Serra de Prades que veia per la finestra.

    Ahir vaig arribar a casa. He perdut la llestesa i em canso de seguida. No obstant, voldria celebrar el meu 88 aniversari amb les dues publicacions. Viure, alhora agraïda i temorosa. I escriure.

    Us estimo, amics fidels. Us desitjo el millor.

    Olga

EN BLAU

  EN BLAU

*

7-12-23

*

Sento encara, al meu pas lent, el «Canticorum Jubilo», de Händel. De bracet amb la doctora Montserrat Palau, vestim el color blau que correspon a Lletres. Ella amb birret, jo encara no. Inclinem el cap davant del Rector Magnífic. Seiem. S’obre la solemne sessió.

He estat acollida amb tota generositat a la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona, en qualitat de doctora Honoris Causa. En la soledat dels últims anys – i són els últims en doble sentit-, em trobo ara amb tota una estimació d’arrel i obra literària que em confortarà en el camí. Escoltem i prenem paraules. Titulo el meu discurs «Starlink»: aquell trenet celeste vist una nit d’estiu al cel net de Mont-ral, com una aparició de fantasia i que va resultar ser la col·lecció de nanosatèl·lits de comunicació d’Elon Musk.

Pels anys, ja he fet també el recorregut vital i la meva memòria ha visitat algun dels meus satèl·lits per coordinar les paraules corresponents al discurs d’investidura. Aquest ha estat precedit d’una magistral «Laudatio» pronunciada per la doctora Montserrat Palau.

Quan el Magnífic (així cal dir-ho en tot moment) Rector dona l’acte per acabat, desfilem al compàs coral del «Gaudeamus igitur», l’himne dels estudiants, sembla que d’autor anònim, que entona, decidit, el Cor de la URV. Si, cal gaudir, que la joventut són quatre dies i ja ens ve la molesta vellesa fins que la terra se’ns empassi, diu la lletra.

Després, fotografies al sol de migdia amb molts amics, sobretot per alimentar el record en els dies àrids i freds de l’hivern vital.

Fins aquí la glòria del dia 30, que ha portat escalfor i alegria a la meva vida.

***

Perquè...

El dia de Tots Sants, 1 de novembre, va morir de sobte el meu estimat germà Sergi. De sobte i sense patir malaltia. L’esperaven a dinar i no arribava. Era mort amb el telèfon a la mà sense haver pogut demanar auxili. Costa creure el que veus. Cop dur. Reanimació inútil. Llàgrimes. Silenci. Vetlla. Era el petit de tres que som. Dol llarg. Molta gent l’estimava.

***

Perquè...

Ha tornat. Més sessions de químio. Temor en la soledat. Menys d’una setmana de la investidura i el sol s’amaga. El meu temps íntim de Nadal, el sentit profund de Nadal que visc amb tendresa i en solitud, s’ha trastocat. Reaccionaré, ho vull fer, però no sóc forta. Continuo escrivint cap a la vida. «La mar, la mar, que sempre recomença «, diu Paul Valéry a «El cementiri marí».

*****

Olga Xirinacs

MIQUEL, L'ARCÀNGEL QUE SABIA VÈNCER

        

A L’ARCÀNGEL QUE SABIA VÈNCER

Quin mal dimoni us molesta?,

ens demana el bell arcàngel.

Aparteu aquells que empesten

la nostra parla estimada,

tallada en pedra picada,

que es parlava en catedrals,

en les més altes ermites

que vigilen les muntanyes;

i als palaus de la ciutat

quan la Generalitat

governava bé aquest poble

en tota la integritat.

Veniu, sant Miquel arcàngel

i allunyeu la gent abjecta

que ens vol escanyar el país.

Veniu, feu de Catalunya

la porta d’un paradís.

***

Olga Xirinacs --

Dia de sant Miquel - 23

FESTA MAJOR

 

FESTA MAJOR

*

24-9-23

*

Som en plena Festa Major. El compàs de dia i nit ha estat el dels bombos de vibració perillosa, capaços d’ensorrar una casa començant per petar els vidres. El cervell va repetint els bom-bom-bom

i et sents com el ruc al que van arriant. Es podria dir que la ciutat neda en estridències i en fum. Des dels petards als trabucaires, la densitat de l’aire es torna sòlida i es mastega. I no solament al carrer, que fa calor i tenim les finestres obertes. Encara falta la cirereta, que és la gran traca d’aquesta nit, amb una explosió final just davant de casa que cal posar el cap sota el matalàs.

Tota la ciutat és al carrer, com l’olla que sobreix.

Som mediterranis.

Tot ens és permès, mentre la gent xali.

Això passarà. El que es mantindrà és la música amb amplificador que cada matí i tarda promou l’Ajuntament per als músics ambulants que ho sol·liciten. Hi ha diversos punts permesos a la ciutat i dos són molt a prop de casa. Tant, que quan intento obrir una mica la finestra per respirar la briseta, m’arriben esgarips diversos de les dones que canten Al·leluies o Beatles a crits pels micros. Tot l’any. Am-pli-fi-cats.

Cosa que m’obliga a gastar electricitat quan vull treballar i he de tancar i posar l’aire condicionat. I sort d’això. A mi l’Ajuntament no em paga i l’Elèctrica em cobra. «Fot-li gastos», que encara diu algú.

Llegir i escriure s’han tornat fets impossibles i incòmodes. Marxar? Malauradament, ara ja no puc. I mira que fa anys que pago el rebut a l’Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica. Encara tinc fe? Soc romàntica? Més aviat lluito al bàndol de les causes perdudes.

**************

Olga Xirinacs

Dibuixos OX